viernes, 2 de mayo de 2008


SIS ARRÍTMIES MÀGIQUES SOBRE VALLCARCA, SEGUIDES D’UN ORACLE PROFÈTIC SOBRE EL FINAL DEL BALL

a la llagosta del Passeig de Sant Joan

-Enllestida la Creació, havent Yahvé donat per acabada l’última de les torretes que s’enfila per la Creuta del Coll, es retirà dalt del Mont Pelat per contemplar la seva obra. Satisfet per aquell bé de déu de bonys, de pujades empinades, de baixades endiablades, dels carrers estrets, de l’ombra de sota el pont i de la parada de metro al costat del quiosc, arreplegà tots els retalls que li sobràven, i en feu una boleta. Fou la primera croqueta.

-Conten que si es compten el números dels autobusos que passen per sobre el pont en un dia de pluja i després això es multiplica per dos, es remena amb una palleta i se li resten 7per3menys9, en resulta la xifra
0035891-T
el número de la bústia,
de la plaça de Monts.

- Passar corrents, veure ballar el nens, robar llambordes, esbufegar desfet, o esperar la diligència que pararà a la fonda...això són coses que es fan a la cantonada del carrer de la Farigola amb Camil, que fou un sant.

-Si travesseu de punta a punta el carrer d’Espíria aguantant la respiració, i és un dijous, podreu veure a Juan Eduardo Cirlot muntat sobre un mula, enfilant la baixada de Briz. Saludeu-lo en do menor.

-Més poderosa que una legió d’estornells assedegats, Laralarita Dingdong, patrona dels que no es veu, va viure un temps a prop de la parada de metro que porta al centre
–el de la terra-.


-Les escales que conecten el darrer tros de Mare de Déu del Coll amb la part més salvatge del carrer Farigola no porten nom, però de sempre han estat transitades pels traginers, els traficants de cola d’impacte i els gossos traidors. També hi va passar de retirada, l’exèrcit carlí. No es pot estar, alhora, a dalt i a baix.


.....quan s’acabi el ball, aplanaran la vall....

Plegaran els musics després de tota una nit tocant,
la gent, ja ballada, i tocats per la guspira de la primera llum del sol,
es retiraran per parelles
i quan es despullin per ficar-se al llit
descubriran amb un somriure d’orella a orella
que sel’s inunden els llençols
amb comfeti.

Quin bé de déu de festa! quina alegria de
celebrar
el naixement d’una tomaquera
a l’esquerda d’una aigüera,
commemorar el desgast dels graons,
que el mar ens queda molt lluny,
per allà al darrera,
que per les nostres venes
hi corre la ginesta
i els aromes de les herbes
del camí de romeria
que porta a la font del Coll.

I en aquestes, quan tothom dormi exhaust,
sortiran de les tenebres
els esbirros de Nuñez Quinavarro,
milers de tropes de formigons armats
fins a les celles
de males intencions
per a erigir un altar al déu Totxana,
el Telòs
Colossal
Capdetrons.


Roger Atrofe. Los Nueve fresquísimos de España.