BALADAS-DISCOS-ESTANCO. Carrer Pelai.

La botiga de discos Baladas del carrer Pelai ha tancat. Ha desaparegut dels nostres carrers el paradís d’aquell mileurista amb desigs soterrats de col·leccionisme amateur. Al Baladas venien discos, DVDs i VHS a uns preus més que assequibles, i s’havia convertit en la millor botiga de discos de flamenco i bandes sonores de la ciutat. No era estrany trobar clàssics de jazz com el “Kind of Blue” de Miles Davies, “A Love Supreme” de Coltrane y altres reedicions de luxe a vuit o deu euros la còpia. Aquí el menda va arribar a trobar la banda sonora de “Weekend” i “Pierrot le Fou” de Godard, en una edició dels Inrockuptibles, a nou euros! La secció de pop-rock potser no era tan suculenta com la de Discos Castelló, però allò que es podia trobar estava a cinc euros més barat.
En definitiva, era el lloc adequat per buscar afinitats inconfessables com Antonio Molina, Emilio el Moro y meravelles com la discografia sencera de Paco de Lucía, edicions de EGREM de música cubana antiga, recopilacions de clàssics de jazz a preus de riure, els DVDs de Yasujiro Ozu o Fassbinder a cinc euros més barat que al FNAC, joies del cinema espanyol en VHS a un euro, i un llarg etcètera.
En efecte, el Baladas era també un estanc, gràcies a una d’aquelles idees tan excèntriques dels empresaris de la Espanya desarrollista, i en sintonia amb el tipus de negoci que hom encara pot trobar a la Costa Brava, on el mateix espai que ven la premsa diària també proporciona la dosi pertinent de gelats o dolços i ofereix barrets de mexicà al costat d’un caixer de canvi, change, valuta, weschel.
Una altre característica del Baladas era la insuperable lletjor de totes les empleades, una veritable legió de senyoretes amb el cabell fregit, maquillatge d’anunci de Pump’n’Seal i un accent castellà de Getafe que baixava els preus dels discos del propi ensurt. La caixera tenia la obligació d’apuntar el títol del disc en una llibreta quadriculada (una relíquia pre-informàtica), donant lloc a situacions hilarants quan es tractava de Mohamed Abdel-Wahab, Kenji Mizoguchi o el “My People Were Fair and Had Sky in Their Hair... But Now They’re Content to Wear Stars on Their Brows” de Tyrannosaurus Rex. Una lletreta arrodonida d’escola pública dels vuitanta coronada per un esmalt d’ungles subvencionat pel Montilla feia escarafalls en un paper acostumat a sumar còpies i més còpies de La Oreja de Van Gogh o Mónica Naranjo.
Ara no ens queda altre remei que pagar una fortuna al Jazz Messengers, ficar la mà tremolosa a les ofertes de Castelló, resar per trobar el que busquem al FNAC o, posats a fer, anar al Wah-Wah a saludar al Zeta, la Shakira, el Raül i el Marc i comprar-nos el disc en vinil, que sona millor.